Bernat Carreras: "Del Sant Ignasi em vaig endur la crença que un altre món és possible, i està en la nostra mà"

(Antic alumne del Col·legi Sant Ignasi dels Jesuïtes de Sarrià, p. 1999. Psicòleg Clínic i activista pacifista).

Escric com a Psicòleg Clínic resident de l'Hospital Mútua de Terrassa i com a voluntari compromès en la cultura de la pau i la noviolència. Han passat pràcticament 10 anys des que vaig acabar el meu camí formatiu amb els jesuïtes i tot i que la meva situació actual podria quadrar amb l'ideari jesuïta, certament el meu camí dins l'escola no va ser el prototípic.

No vaig ser un alumne brillant i fins i tot vaig repetir un curs; 1er de Batxillerat. Aquell any a més, no vaig ser un alumne modèlic i el pacient coordinador de Batxillerat va estar a punt de convidar-me a marxar de l'escola. Afortunadament vaig trobar grans professors que em van ajudar a prendre bones decisions i no sé de quina manera va succeïr, però arrel de tot això vaig començar a ser “bon alumne”. Suposo que en els últims anys a l'escola em mancava una bona direcció per l'inconformisme que tant a casa com a l'escola m'havien inculcat... Recordo com coincidint amb unes manifestacions contra la LOU vaig fer els meus primers passos “reivindicatius” dins de l'escola, però va ser ja a la universitat quan vaig començar a treballar activament contra la guerra i a favor de la noviolència. Els meus passos em van conduir a organitzar un moviment de voluntaris per anar a Bagdad durant la guerra contra l'Iraq que van anomenar d'escuts humans.

Posteriorment he seguit vinculat a diverses organitzacions com Nova (construcció de pau i noviolència activa), Amnistia Internacional, Greenpeace i la Fundació Vicenç Ferrer; però amb una implicació no tant activa com en aquella època, i m'he dedicat en cos i ànima a la meva professió, la psicologia clínica. Una branca sanitària que m'ha permès encabir dins el món laboral l'ideari i l'empenta que des de ben petit vaig anar assimilant tant a casa com a l'escola.

Suposo que si hagués de sintetitzar quina és la màxima que em vaig endur del Sant Ignasi, és la creença en que un altre món és possible, i la convicció de que està en la nostra mà aconseguir-ho.

Porto a la meva motxilla personal molts valors fruït de les experiències que he anat vivint, però no tinc cap dubte que la llavor de moltes d'elles va ser plantada en aquell imponent edifici de Sarrià. Amb els anys, la sensació que més em queda de tota aquella època, es la d'agraïment.

Alberto Akerman, "Em vàreu donar tot allò que m'era necessari per a ser algú en aquest món"

(Antic alumne Col·legi Sant Ignasi-Sarrià, p.2009. Estudiant de Veterinària a la Universidad Alfonso X el Sabio de Madrid)
Escric des de Madrid; tal i com se'm va ensenyar, em trobo lluitant per un dels meus somnis. Sóc lluny de casa i de l'escola; aquell lloc acollidor i gegantí on vaig començar a ésser persona. No hi ha dia que no visqui una situació en la que us recordi.
Tinc ganes de tornar a veureu’s les cares. Us trobo a faltar. Em vàreu donar tot allò que m’era necessari per a ésser algú en aquest món boig on no parem d’anar d’un lloc a l’altre, d’atendre trucades de telèfon,contestar e-mails.... Tot plegat, com et deia, una bogeria.

Recordo amb estima l’escalinata que precedeix la majestuosa porta. Aquella porta per on cada dia entren centenars de persones disposades a compartir experiències d’aprenentatge i maduresa. Experiències que els facin créixer. De l'escola hi ha racons que amaguen records impossibles d’esborrar. Records que em van ensenyar la bondat de les persones. Records que m’han vist somriure, créixer, plorar, lluitar, suar, esforçar-me... No obstant, mai oblidaré persones que em van marcar. Docents amics. Persones que van esforçar-se perquè jo visqués l’essència de la pedagogia ignasiana i aprengués molts valors en aquesta vida.

Viure l’experiència d’aprendre gràcies a aquestes persones ha estat sens dubte una de les millors experiències de la meva vida. Ells em van ensenyar a ajudar al company. A estendre-li la mà i ajudar-lo a seguir lluitant pels somnis; cal fer-ho perquè és d’aquesta manera que aconseguim la felicitat. La forma d’ensenyar al Col·legi Sant Ignasi és d’un caire molt diferent a la de qualsevol altre lloc. Per motius de família tinc contacte amb molts docents i mai he trobat un que fonamenti els coneixements que transmet als alumnes en els valors que se’n poden extreure.

Quant a la Fe prefereixo deixar el camp obert. Només diré que mai se’m va imposar la Religió i aquest és un fet que crec que diu molt més del que simplement aparenta.

Em preocupen les noves generacions no us mentiré. M’hi fixo amb deteniment quan trobo un forat per tornar-me a perdre entre els passadissos. Els alumnes són diferents, tenen altres aspiracions, altres formes de veure la vida i convé reciclar la pedagogia. Però també penso que un dels tresors que caracteritza aquesta pedagogia es la de saber adaptar-se mantenint l’esperit d’origen,

Sé que sóc com sóc gràcies a tot el que vaig viure entre aquelles parets i amb aquelles persones i és per aquest motiu que vull acabar només amb una simple però sentida paraula: Gràcies!

Joan Puiggròs, "D'experiència frustrant a llavor de futur"

(Antic alumne del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià, p. 1957. Enginyer jubilat)
Servidor va ser, sense voler-ho, un pèssim estudiant en el Col·legi de Sant Ignasi (Sarrià) en els anys compresos entre el 1947 i 1954, quan la mentalitat educativa de la Companyia era molt diferent a la d’ara. Diversos condicionaments que em superaven amb escreix d’infant i frustracions familiars, van fer de mi un escolar desinteressat per l’aprenentatge i passsiu davant de qualsevol proposta regeneradora. A més, vaig tenir la dissort que la meva família directa no es va molestar mai en analitzar el perquè de la frustració escolar, ni en els quadres educatius jesuïtes d’aquell temps, tampoc. Simplement, no encaixava. Però, en realitat, el que havia esdevingut una catàstrofe en el currículum escolar, havia recollit una llavor important, ara que veig el meu passat a anys vista i amb serenitat, com eren els rudiments d’una visió del món específica, si bé es començaven a concretar en el marc d’una tèrbola i trista adolescència.

En efecte, el punt d’inflexió d’aquesta cursa es va revelar en un canvi radical de plantejaments que feia anar en orris una estructura que no servia per a res. Noves perspectives es van presentar diàfanes davant meu. Havia germinat quelcom insospitat : una filosofia d’autosuperació jesuítica havia sobreviscut al desastre i em trucava a les portes del meu Jo interior. Aquell any 1955, amb 15 anys d’edat, van veure nèixer determinacions importants. Per exemple:

a) Canvi radical de cultura: de castellano-parlant vaig descobrir de sobte el meu país, la meva llengua, la història del meu poble. Vaig canviar de llengua de relació social.

b) Rebuig familiar: la meva autosuperació passava necessàriament per prescindir, en absolut, de tota influència paterna i materna, pel seu tarannà negatiu i frustrant.

c) Integració en col·lectius oberts: aquest va ser el cas de l’escoltisme, que em va retornar l’auto-estimació perduda des de la infantesa, palesar una nova dimensió social i assolir una perspectiva inèdita i engrescadora.

d) Retorn als estudis: d’acord amb les meves possibilitats perquè no comptava amb l’ajut patern ni matern, em vaig introduir en estudis de tipus tècnic i, més endavant, en la pràctica d’idiomes.

e) Noves influències: aquest va ser un capítol important, perquè havien de sintonitzar amb el meu nou projecte. La Providència va posar en el meu camí mestres i amics que van entendre molt bé la meva realitat personal. Els meus projectes personals, gestats en la intimitat, avançaven dia a dia.

Bé. Tot això que exposo enllaça amb les darreries de la meva vida. Al bell mig hi ha una història de lluita i de construir una família i, sobretot, que els meus quatre fills no passessin per la meva experiència. Però hi havia encara una qüestió sense resoldre que datava del meu pas pel Col·legi Sant Ignasi. I era el viu record de sentir-me proclamat l’ase de la classe i esdevenir la riota dels meus companys. Va ser una paradoxa que allò que romania latent tants anys, va emergir amb força, en aquells moments en que ja vas considerant amb serenitat la propia vida viscuda. Cada cop una veu interior m’exigia amb més força que no podia deixar les coses així. Calia donar la volta a la història i honorar el llegat ignasià que portava en el cor. Per això, vaig decidir jubilar-me als 60 anys, després de 42 anys de dur treball, iniciant uns estudis universitaris que , tot just, estic acabant en aquests moments.

Primer vaig aconseguir la llicenciatura en Filosofia i després el Doctorat. Ara acabo amb la llicenciatura de Teologia per disposar d’un tandem apassionant, on cremaré les hores de vida que em restin. Ara que estic acabant 11 anys d’estudis universitaris, torno a recordar els temps llunyans de l’experiència en el Col·legi Sant Ignasi amb un agraïment especial. Com deia Paul Valéry, "tot hagués pogut ser d’una altra manera". Però, mirant enrere el camí fet, penso que el col·legi va aportar una llavor molt important i decisiva en la meva vida. No va representar una excel·lència en el camp acadèmic, és veritat, però em permet, en canvi, començar a divisar l’eternitat amb una certa sensació d’haver canviat radicalment una trista història inicial i mirar el discret futur que em resta amb un somriure als llavis.

Javier Carasso, "Valoro mucho las personas que he tenido a mi alrededor durante toda mi etapa de formación"

(Antic alumne Col·legi Sant Ignasi-Sarrià, p.2010)
Hoy en día, acabo de iniciar mi etapa universitaria; años atrás fui alumno del Colegio Sant Ignasi de los Jesuitas de Sarrià. He de decir que mis trece años en el colegio han sido de una gran experiencia para llegar cada día a ser mejor persona; en este tiempo ha habido de todo, años en que lo pasas mal por los suspensos, dado que no soy un alumno de excelentes, y otros años son mejores dado que conoces nuevas personas, que en mi caso, hoy por hoy pueden llegar a ser uno de tus mejores amigos.

Doy gracias a mis padres y a Dios por haberme inculcado esta educación, dura pero que al final del camino, pase lo que pase, sales con mucho amor y una gran madurez personal. Estoy muy orgulloso de haber acabado los estudios en este colegio, en esta educación jesuita, que si hubiera abandonado quizás ahora no tendría ciertos valores que aprendí al final del camino. Valoro mucho las personas que he tenido a mi alrededor durante toda mi etapa de formación, varias de ellas grandísimas personas, a les que siempre recordaré, por su apoyo, por su vocación en ayudar a los estudiantes. Es una gran familia y espero que esta educación se siga manteniendo durante muchos años, porque esta es la mejor formación que se puede dar hoy, y no hay día que no piense en esos maravillosos retiros, las clases de la ESO (una de la mejores etapas de la vida sin duda), los profesores... Pero ahora he iniciado una nueva etapa, a la que ha esta me debo enfrentar yo solo y espero potenciar todo lo que he aprendido y lo más importante, seguir siendo una buena persona.

Miguel de la Cuadra Salcedo, "No hay mayor aventura que la fe; ahí está San Ignacio"

(Antic alumne del Colegio San Ignacio de Tudela. Aventurer i periodista)

"No hay mayor aventura que a fe. Es verdad. Ahí está el viaje al interior de su alma que Ignacio de Loyola hizo en las cuevas de Manresa."

Dice que siente con fuerza la presencia de Dios cada mañana cuando se levanta de la cama y piensa: “¡Pero si vivo!”. Es de una generación de reporteros (Vicente Talón, Federico Volpini, Alberto Vázquez Figueroa…) peligrosamente vitalistas y con unos pasaportes que parecen álbumes de sellos. A De la Quadra Salcedo quisieron darle matarile en Biafra, donde lo confundieron con un mercenario, y pasó varios días en lo alto de un árbol huido de una tribu amazónica que quería merendárselo. Pero no ha sido ante la cercanía de la muerte cuando De la Quadra Salcedo ha sentido con más fuerza la presencia de Dios, sino cada mañana cuando se levanta de la cama y piensa: “¡Pero si vivo!”.

-Dice que no le gusta definirse, que cuando sea mayor, verá qué quiere ser. Mientras llega el día, ¿se reconoce católico practicante?
-Católico, sí, desde niño, me viene de familia; practicante, cuando puedo.

-Lo dice porque debe de ser difícil encontrar una iglesia abierta un domingo en el Tíbet, ¿no?
-Pero hay monasterios budistas. Yo he rezado en ellos. Y lo mismo en mezquitas. El lugar es lo de menos, importa el recogimiento.

-¿No es eso religión a la carta?
-En absoluto. No digo que sea seguidor de Buda o Alá. Hablo de espiritualidad, algo que queda fuera de nuestra sociedad de consumo y que, sin embargo, debería ser obligatorio.

-¿El siglo XXI será espiritual o no será?
-La gran pelea es entre espiritualidad y materialismo. A los chavales de la Ruta Quetzal les digo que para ser felices tienen que olvidarse del “tienes poco, gana más”, que hemos de pasar del Estado de bienestar al estado de austeridad, como mis amigos los esquimales o los hombres del desierto.

-¿Deja sitio la aventura a la oración?
-Una vez llevé a los chicos a Leyre, a la sierra de Errando, donde san Virila, que tenía dudas de la eternidad, pasó -sin darse él cuenta- trescientos años escuchando el canto de un pajarito. A los chicos les pedí que pensaran en aquel milagro. ¡Fíjese si rezaron!

-¿Y usted reza?
-A las Molucas me llevé las cartas que Francisco Javier escribió desde allí a la Compañía y a Ignacio de Loyola. Leer y releer aquellas historias… eso también es rezar.

-Ha sido plusmarquista olímpico. De todos los santos atletas, ¿cuál es su favorito?
-Francisco Javier, que cuando estaba en la Sorbona, era el que más corría y saltaba.

-Dice el aventurero Tom Kallene que no hay mayor aventura que la fe.
-Es verdad. Ahí está el viaje al interior de su alma que Ignacio de Loyola hizo en las cuevas de Manresa.

-Se le ve muy de la Compañía.
-Es que soy muy jesuítico: estudié en un internado de los jesuitas.

-También ha sido explorador. ¿Algún descubrimiento ad maiorem Dei gloriam?
-Un amigo polaco que vive en Bolivia descubrió una ópera de las misiones compuesta por indígenas en la que Francisco Javier canta y contesta Ignacio de Loyola. Contribuí informando del hallazgo al Gobierno navarro.

-Me da que el motu proprio de Benedicto XVI no le ha entusiasmado.
-¡Pero qué dice! Pocas cosas me han alegrado tanto.

-¿Y eso?
-La misa en latín me dice algo. En cambio, cuando es en español me detengo demasiado en lo que dice el cura, y me parece poco misterioso, muy de este mundo. Hay que rodear las cosas de misterio.

-O sea, que a partir de ahora irá más a misa.
-Sí, con mi misal bilingüe.

-Le da importancia al misterio. ¿Y al silencio?
-Claro, más ahora que todo es ruido, hasta en la hora de la cena, donde la televisión ha sustituido al padre.

-Ha viajado por todo elmundo. ¿Sabe dónde queda la reserva espiritual de Occidente?
-En Iberoamérica. Es ahí donde se conservan nuestras costumbres. Los inmigrantes que vienen de allí nos están enseñando cómo éramos.

-Va por la calle y ve a un señor mayor al que ayuda a andar un extranjero. ¿Qué piensa?
-Que no hay derecho, que tendría que ser su nieto el que lo hiciera. Los abuelos tienen que morir en su casa y con el cariño de la familia. Pregunte a un iberoamericano o a un gitano si llevaría a sus mayores a un asilo.

-¿Qué es para usted la familia?
-Una universidad, la mejor.

-Veníamos a hablar de Dios y hemos terminado haciéndolo de la familia.
-Es que si no hay raíces, si no hay familia, no hay cultivo para hablar de Dios.

(Aquesta entrevista va ser publicada a la revista d'informació catòlica "ALBA", el setembre de 2007)

Xavier Garí, "Em sento un privilegiat"

(Antic alumne Col·legi Sant Ignasi-Sarrià, p. 1992. Actual professor de Secundària al mateix Col·legi)
Actualment sóc professor al Col·legi Sant Ignasi dels Jesuïtes de Sarrià, però des de 1980 vaig ser alumne acabant amb la promoció de 1992. El cert és que veure l'escola per les dues bandes és una experiència ben insòlita i suggerent encara avui. No vaig ser un alumne d'excel·lents, que és el que a vegades sembla que s'espera d'un educador, però sí que és cert que l'empremta ignasiana va segellar-se com probablement res més. Potser el fet d'haver estat un alumne "normal", o "regular", sense destacar massa, és el que m'ha permès assolir uns coneixements que a cap facultat m'haurien donat. Estic orgullós, fins i tot, d'haver tingut la meva tanda de suspesos en alguna avaluació en plena adolescència, perquè estic convençut que m'ha fet millor. Avui puc entendre més als que suspenen, als què els costa estudiar, als què han de tornar a aixecar-se, o bé a aquells que no destacaran mai però no per això deixaran de tenir un gran tresor a dins. Em sento, per tant, un privilegiat en aquest aspecte.

Puc dir que vaig gaudir, i a vegades molt, de l'experiència com a alumne; recordo que l'escola ens oferia moltes activitats, propostes i oportunitats per a aprendre dels llibres i, sobretot, més enllà dels llibres. Tinc un record preciós d'alguns educadors i educadores, bona part dels quals encara ara exerceixen i, per tant, són companys meus a l'escola; aquesta és una altra sensació ben original, ja que d'ells segueixo aprenent de la seva llarga experiència... És ben cert que educadors ho som sempre.

Com a educador em sento un veritable afortunat; recordo perfectament el moment en què vaig veure clar que aquesta seria la meva professió perquè la vaig sentir com una veritable vocació (del llatí "vocare", crida). Crec que va ser un mes de novembre de 1987, i recordo exactament l'aula (que ara és de 1rESO); jo cursava 7è d'EGB i havia de fer una exposició oral sobre el Cardenal Richelieu de l'assignatura de Socials. Hi havia 30 alumnes davant meu, i jo, arresserat a la pissarra i pujat a la tarima amb un sol full de notes entre les mans, vaig començat a presentar el tema durant uns 10 minuts. Vaig gaudir molt preparant-la, però més encara presentant-la als meus companys. La professora (recordo perfectament el nom i el rostre), era la Teresa Borrut (encara avui en actiu), em va felicitar i em va posar un 10. Va ser un moment innoblidable i, també, culminant en què vaig percebre clarament que el meu lloc era la docència, de Ciències Socials i en el Col·legi Sant Ignasi...

Altres professors em van confirmar en aquesta línia, com ara Virginia Menéndez, que em donava Geografia a 1CES, i que va ser memorable el seu treball encomanat amb motiu de la Caiguda del Mur de Berlín, el novembre de 1989. Vaig ser alumne de María Bilbao en les classes de Literatura i Llengua Castellana (la que després seria directora de Secundària i qui em contractaria com a professor), també a les classes de Llengua i Literatura Catalanes amb Rat Pí; de Matemàtiques mai superades en ordre i meticulositat per la Carme Bartomeu; d'Anglès amb Carmen Gállego; un any va ser bona tutora meva l'Imma Cuatrecasas, avui pes important al Gabinet Psicopedagògic; altres com ara Ricard Llorens van ser autèntics mestres en matèries que em costaven com les Matemàtiques: la seva paciència i afecte vers els alumnes van ser claus per a mi, i a més es combinaven molt singularment amb la seva peculiar i original manera de ser, de moure's i de donar classe, que fou agradablement innoblidable; a Primària no puc oblidar a Rosa Gené i M.Dolors Duran, dues autèntiques mestres que encara ara són una llum; em van entendre, van ser comprensives, em van respectar i, sobretot, em van estimar; aquell rastre perviu encara avui si cap amb més intensitat.

De Luis Manzanal, a banda de fer-nos copiar "La cabrita del señor Seguín" sempre que li semblava que erem indisciplinats, i de recitar poemes o contar contes mentre ens feia exàmens de càlcul matemàtic amb mil i una sumes o restes i multiplicacions i divisions..., també recordo amb menys alegria la seva bofetada en tota la galta, que va sonar, em va girar la cara i me la va deixar ben escalfada durant una estona; resulta que jo, alumne bastant discret i poc mogudet, vaig riure'm per no sé quina tonteria a classe; fou la única vegada que algú em posà la mà a sobre i utilitzà directament la violència per a educar-me...; malgrat que crec que en altres coses fou un bon mestre i vaig aprendre (com per exemple, que mai s'ha d'utilitzar la violència per a educar; ningú m'ho podria haver deixat més clar!), aquesta bofetada no se m'esborra de la memòria, potser perquè és l'única que he rebut a escola, encara que cada dia em fa menys mal... Des de llavors, cap alumne que avui rigui a la meva aula és motiu de repressió, ans el contrari: deixo anar la rauxa i riem tots!

Oltra, Soria i Frauca van ser exemples poc edificants per a mi, al menys pel què jo recordo; a voltes xuleria, a voltes ironia o sarcasme, m'infonien por i avui sé més per experiència que no pas per la teoria que la por no engendra res ni d'ella se n'aprèn res. Altres professors, però, van lluitar per mi, com ara en Ramos o Marcos; també les susdites Gené i Duran van ser un bàlsam per a mi, malgrat sempre m'exigien el màxim. Valldepérez era tota bonesa, i m'agradaven les seves classes de Física; de Cobo no vaig entendre mai la lògica i ara som tan bons amics i ens entenem tan bé! Enric Riera va ser un autèntic i clàssic professor d'Història, amb qui vaig començà 3BUP amb tota la il·lusió perquè l'assignatura m'agradava tant, però em va posar un zero ben rodó en el primer examen només per nomenar un rei d'un territori amb el títol d'un altre territori del què també era rei (era Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, però el mateix rei!); des d'aquella 4a línia no va trobar just seguir llegint després d'un error tan garrafal que jo vaig trobar desproporcionat després d'escriure 4 fulls per les dues cares..., i haver estat estudiant durant més de 10 dies tot dominant a la perfecció aquell tema que em preguntava...; allò, però, em va ensenyar, sens dubte, i Riera segueix essent avui un mestre recordat i enyorat. Què dir de l'Octavi Rosés d'Educació Física; era un home tan bo com panxut, expert tirador de disc i altres modalitats d'atletisme; ens estimava a tots els alumnes amb naturalitat i esportivitat; Carreño era un altre entranyable; ens cuidava!

El P.Lluís Cortés va ser l'artífex d'aquells recessos que tant bé em van fer, acompanyant-me a endinsar-me en la pregària, en el silenci i en la trobada interior amb Déu. Altres, com Lluís To o el P. Roger a Primària, també van fer una bona tasca pastoral que recordo amb afecte. El Pare Miró semblava que ens feia una obra de teatre més que una classe de Català, perquè cada dia era inesperat bé per alguna ocurrència seva o per alguna d'algun alumne que el feia sortir de polleguera; fins i tot nerviós i emprenyat ens feia riure... El Pare Sala era una altra història absolutament estratosfèria...; ens donava classe de Castellà, i exàmens i correcció de deures eren tot un misteri; en el moment menys pensat algun semblava que li premia un botó i saltava pels aires la pau de la classe, i saltaven els seus nervis també..., però era un home que s'entregava, que es cuidava -a la seva manera- i que feia bé per nosaltres. En fí, tants i tantes que tant bé van acabar fent...

Quan afirmo que sóc un veritable afortunat és perquè estic convençut que els somnis, si es persegueixen, tard o d'hora s'assoleixen. Aquest és un dels meus somnis més bonics que he pogut veure fet realitat, tot i que van haver de passar encara poc més de 15 anys fins a assolir-lo.

Sóc feliç d'arribar cada dia a l'escola, d'empapar-me de la munió d'alumnes que recorren els passadissos a primera hora i sovint amb presses, de buscar la meva aula i de trobar que l'alumnat espera la primera lliçó del dia, i de comprobar que l'humor és la millor metodologia educativa, si va ben salpebrada amb continguts i bona disposició. Malgrat els maldecaps propis de la professió i en especial l'estrès que patim els educadors, la nostra feina és tota una experiència plena de creativitat, vivències, riscos i reptes constants dia a dia que no canviaria per cap altra professió. De fet, a vegades penso que no sabria fer res més..., però quan m'assalta el desencís em sobrevé el consol de pensar "i per què m'hauria de dedicar a una altra cosa??!!".

Avui em segueixo formant-me dia a dia en el món de la pedagogia i, en especial, de la Pedagogia Ignasiana, i tots els àmbits que crec que són vinculants com ara la Psicologia, la Didàctica o la Pastoral; però el que realment m'ensenya més és, lluny de tòpics típics, l'alumne/a i la trinxera de l'aula. He de reconèixer -no sense un cert neguit-, que quan acaba el curs em quedo com estrany pensant què faré durant tantes setmanes sense donar una sola classe...; les trobo a faltar bastant els primers 15 dies..., però acabo per assumir-lo pensant que deu ser un símptoma propi de l'educador apassionat... En tot cas, participar del Grup d'Educadors Ignasians és la millor medicina que permet compartir, enriquir-se i riure's mútuament d'altres i d'un mateix, madurant cada dia com a educador al servei dels nostres alumnes i, per extensió, de la societat.